Ratllant la realitat

És tard, tinc molta feina per fer les maletes, ja estic a Torino però tot i així haig de marxar d’ERASMUS.
Tinc com a company d’habitació en la resi que estic a l’ Isaac G. No se ben bé perquè marxo durant bona part del vespre i al tornar les dones de la neteja de la resi (que fan neteja de l’habitació un cop per setmana) em tenen tota la roba endreçada i preparada per que em pugui fer la maleta en un moment!!!

Dormo poc. Al matí següent ja estic en el cotxe del meu pare de camí a Comarruga. Condueix el meu germà i al seu costat el meu pare. Insisteixo en que estic fent tard, se m’escapa l’avió i no tinc molt clar a quina hora l’havia d’agafar ni si el meu germà serà capaç de trobar l’aeroport. Insisteixo en que miri d’anar més ràpid, i com a resultat agafa un camí/carrer secundari que fa pujada i que està ple de gent que travessa d’un costat a l’altre l’asfalt.
El carrer és d’un sol carril, bastant ample però té cotxes aparcats a dreta i esquerra que només deixen lloc a l’esmentat únic carril ascendent. Un grup de joves també creua però de forma més tranquil•la en diagonal de dreta a esquerra i ascendent, que tenim pressa! cullons!
El meu germà pita.
El noi del grup (en direm R) que va més a poc a poc (i per tant més en el centre del pas dels cotxes) es gira, i crida un:
QUE PITAS COJONES! GILIPOLLAS!
Al passar (R) se’ns encara, i crida un parell de coses més que no recordo i que nosaltres responem en el mateix to, naturalment. Ell i el seu grup pugen en un cotxe (aparcat a l’esquerra).

A l’arribar al final del carrer (de la pujada) tombem a la dreta. Hi ha caravana. Estem quasi aturats. El cotxe que tenim davant està ocupat només pel conductor i resulta ser amic del grup anterior. Baixa del cotxe. Ens comença a increpar per l’esdeveniment anterior.
El meu pare baixa de cotxe i es queda al costat de la porta discutint (en la distància) amb el nou individu. A la nostra esquerra (al costat de la porta del conductor) apareix el cotxe dels personatges anteriors. El noi que ens havia cridat abans (R) ens torna a faltar, amb molta més energia aquesta vegada des del seient del conductor amb la finestreta del copilot abaixada. Ara el veig millor. És físicament una suma de Raúl Pastilles i Rubén Gómez, amb el cap pelat (un o dos mil•límetres de cabell) i baixet, però no molt.

El meu pare al tiu del cotxe de davant:
“¡Dile a tu amigo que baje del coche! ¡¡¡DILE QUE BAJE!!!”
Baixo jo, per l’esquerra del cotxe, i em quedo mirant a “R”.
“¡Baja del coche!” li dic.
R baixa. I jo, amb els ulls vermells d’ira:
“¿¡¿¡¿¡Que pasa!?!?!?” “¡¿¡¿¡¿¡Tienes ganas de ir tocando los cojones por ahí!?!?!?!”
Cop amb la ma plana al sostre del nostre cotxe.
“¡¿¡¿¡¿Qué estás buscando?!?!?!”
Amb tot això veig que ell s’acollona. No sap que dir. Fins ara no li havien plantat cara. Me n’adono que he perdut de vista al meu pare.
Veig com de cop i volta R és agafat per s’esquerra (mig agafat mig placat) i aixecat del terra per la cara. El meu pare l’ha aixecat agafant-lo per la cara amb les mans i clavant-li els colzes al pit. Se l’emporta 5 metres endavant i a la dreta fins a sostenir-lo contra el cotxe que havia parat davant nostre. Flipo mentre sento al meu pare dir-li fluix però amb ràbia.
“¿Ahora qué?” “¿Ahora qué dices?”
Crido un: “DEIXA’L DEIXAAA’L!!! MARXEM!!!!”
Torno a pujar al seient de darrera a l’esquerra. El meu pare també puja. I marxem, no se com.

Em desperto, son les 5 i 10 minuts. Porto molts dies recordant els somnis amb una claredat espectacular. Aquesta vegada dubto si agafar una llibreta per anotar els detalls. Decideixo gravar amb una mica més d’intensitat la major quantitat d’informació possible. Torno a dormir.